La Laura i en David van triar el Castell de Caramany per celebrar un dia que parlés d’ells, i de seguida l’espai es va omplir de rialles espontànies, abraçades que parlen soles i aquella complicitat tan seva. Entre murs plens d’història van viure una cerimònia especialment emotiva oficiada pel tiet de la Laura.
La seva manera de mirar-se ja explicava tot el que calia saber. No necessitaven grans discursos ni artificis; només estar junts, envoltats de les persones que estimen. I nosaltres, allà, per captar mirades sinceres, abraçades que pesen i aquells petits detalls que sovint passen desapercebuts.